L’any 714 de la nostra era, la Noguera va resultar totalment ocupada pels sarraïns fins a la reconquesta a mitjans del segle X, seguida de la cristianització iniciada als territoris del nord, excepte a la vall de Meià, que només va estar ocupada esporàdicament i suportà ocasionalment incursions de càstig o de captura d’esclaus. La Noguera Alta durant molts anys va ser frontera entre el món andalusí i els comtats cristians; per aquest motiu han arribat fins als nostres dies moltes restes d’edificacions de caràcter defensiu d’època sarraïna, utilitzades pels guerrers cristians una vegada conquerides.
Al segle VIII trobem la primera dominació islàmica al Pla d’Almatà de Balaguer, amb màxima esplendor de la Marca Superior durant els segles X i mitjans del XI a la ciutat de Madina Balagí.
Al segle XV la Noguera participà de la decadència de Catalunya i, com a conseqüència, esdevindria una comarca molt castigada pel bandolerisme. A causa de la guerra dels Segadors (1640-1652) i la pesta (1652), la Noguera patí fortes destrosses i un profund estancament de la població.
La comarca patí una altra guerra, contra Felip V de Borbó, perquè era partidària de l’arxiduc Carles III d’Àustria. L’any 1714, amb la derrota de Catalunya, es promulgà el Decret de Nova Planta i la Noguera passà a ser una alcaldia major amb capital a Balaguer.
Les tropes napoleòniques van ocupar la comarca fins l’any 1814 i patí repetidament atacs d’un grup de guerrillers que operaven a la zona del Montsec.
A principis del segle XX es posen en funcionament les primeres centrals hidroelèctriques a Camarasa i a Sant Llorenç; els embassaments canvien el paisatge de la Noguera Alta.
De la guerra civil (1936-1939) encara són visibles restes de trinxeres, búnquers i altres restes arreu del territori.
